Entradas

Adjectivar la complexitat

Ens defineixen, i ens definim, amb adjectius, per què, probablment, és la manera més còmode que hem trobat els humans per captar i entendre la complexitat que ens suposa l'alteritat, sigui conscientment, sigui inconscientment.  Però, també, sabem, o hauríem de saber, que qualsevol adjectiu sempre serà limitant, segurament també superficial, ja que difícilment podrà explicar-nos en tota la nostra complexitat com a éssers.  Si imaginem una línia per la qual transitem al llarg de la nostra vida, de vegades avancem, d'altres anem enrere, d'altres estem aturats girant sobre nosaltres mateixos, d'altres botam d'una banda a l'altre, d'altres ni tan sols veiem la línia, d'altres correm perquè el futur ens atrapa, mentre que d'altres avancem ràpid perquè se'ns allunya el futur, d'altres, caminem serens sense veure la línia però segurs del camí.  Passem per molts moments com també el conjunt de la societat, inconscientment ens movem i mai de la mat...

¿Historia?, ¿Para qué?

Imagen
Arxiu Comarcal de Puigcerdà. Begoña Pons 2018 Reconozco que a veces me ‘duele’ cuando,  hablando de que he estudiado Historia la reacción habitual es: “ah, ¿y para qué sirve?” o “con ESTO/ESO que puedes hacer, ¿hacer de profesora?”, “ pero qué interés tiene estudiar algo que ya ha pasado?”. Acostumbro a responder que es la puerta al futuro que no se quiere ver. Que la sociedad actual no siempre sepa valorar   la historia, y a quienes la estudian, no quiere decir que no tenga valor en sí misma. Si lo pensamos bien, en realidad todas las ciencias estudian el pasado, pues su objeto de estudio acostumbra a ser algo ya existente, independientemente de que su aplicación pueda ser a corto o largo plazo.   Si no me equivoco, no existen ciencias que estudien el futuro como tal, sino que más bien a partir de datos conocidos (del pasado) se realizan predicciones que pueden llegar a ser muy precisas, pero nunca se llega a la totalidad de la realidad futura. Así pues, ...

Sempre he ballat

Sempre he ballat, amb més o menos vergonya,  però és de ses coses que més feliç em fan sentir.  De petita buscava un lloc on ningú em pogués veure, agafava el walkman o posava el tocadiscos al màxim (avantatges de viure a una vinya), i ballava. Només deixava que la meva germana petita ballés amb jo.  Monpare  sempre deia que m'havien d'apuntar a classes de ball però jo, que sempre he estat massa  capurrada  li deia que no.  Quan vaig arribar a Barcelona amb 18 anys vaig fer tres coses que en aquell moment em van semblar imprescindibles: un pírcing, un tatuatge i apuntar-me a classes de salsa. Malgrat que socialment la 'Salsa' està molt desprestigiada, s'ha de conèixer la història, les diferents danses que engloba, els ritmes, les formes de ballar-la en funció del lloc i el temps, les músiques, etc. per entendre que allò que es diu 'salsa' engloba quelcom molt més complex del que sembla. El meu primer professor va ser en # LeoZunda  i ...

La utilitat del coneixement

Imagen
Sempre sentia a dir que era bona fieta però que no era bona estudiant. Els meus pares es van preocupar perquè fos més estudiosa i millorés el meu rendiment escolar, però no ho van aconseguir malgrat els seus esforços. Des de fa un temps, em vaig adonar que el meu baix rendiment responia al fet que necessitava entendre allò que feia i com no sempre ho entenia, m'avorria. Record fer preguntes que mai van rebre resposta. El temps va passar i el "no és bona estudiant" continuava. No sé en quin moment em va deixar d'importar. Vaig descobrir que amb poc esforç era capaç d'aprovar - al cap i a la fi era del que es tractava, no?-, al mateix temps vaig assumir inconscientment que el meu objectiu no era aprendre, era aprovar. Va arribar el complicat moment de començar a decidir que voldria ser. Volia ser arqueòloga, però em van dir que em moriria de fam. Després vaig dir que volia ser historiadora, i em van dir que millor que fes Història com a segona carrera, c...

La rueda de la vida

Perdí la sensibilidad para sentir de forma consciente. Me perdí. Me hundí. No entendía nada y llegó un sufrimiento extraño. Lo acepté, a pesar del profundo dolor que sentía. Un día, ese dolor, se convirtió en fuerza, en una energía difícil de describir. De nuevo estaba sintiendo. Leyendo el libro de Tsultrim Allione,  Mujeres de Sabiduria , entendí que de algún modo había experimentado lo que se conoce como "descenso" y "resurrección". Estos, son términos que habitualmente utilizamos para describir un acontecimiento que marcó significativamente nuestra cultura occidental pero, de algún modo, facilitan el entendimiento de aquello que se experimenta. En la  Divina  Comedia , Dante, utiliza otras expresiones como: perderse y subir, para referirse a la misma experiencia. Dejo que florezca lo que quiere nacer, y esta naciendo, en mí. Lo vivo, lo siento y lo experimento. No olvido que fue el dolor el que me llevó a aprender a valorar las cosas de otra mane...

Pensar

Hace no demasiado tiempo alguien me dijo: "piensas demasiado".  Pocas veces he sentido la necesidad de defenderme profundamente como hice ese día. Y desde entonces, no he dejado de plantearme porque la reflexión, las pausas para pensar y discernir son vistas como algo negativo. O bien, algo no positivo. Por suerte, todos tenemos habilidades diferentes; algunas innatas, otras entrenadas. Pero de algún modo, todos tenemos la posibilidad de pensar, aunque este pensar pueda darse de muchas formas diferentes.   Entrenamos la comunicación, como relacionarnos, como conseguir el éxito, etc. Pero detrás de todo ello hay una habilidad, sutil e inmensa, que es pensar. Sin la cual, no siempre podremos profundizar, como nos gustaria, en las habilidades esperadas en nuestra sociedad. El objetivo de este pequeño escrito es invitarnos a reflexionar, a percibir si durante nuestro día a día (estudios, trabajo, ...) realizamos un pensamiento mecánico o creamos un pensamiento...

Escriure: el gest egoista més generós.

Fa temps que vaig escrivint pensaments i sentiments per diferents llocs de l’univers virtual però ara he decidit concentra-ho tot en un mateix lloc. Sa veritat, no sé que en sortirà i si tindrà interès més enllà de la meva necessitat de dir i expressar. Què trobareu? Bocinets de Bego, això és, cosetes d’Història, de Menorca, pensaments varis, de ballar i de qualsevol cosa que m’emocioni. De vegades superficial i d’altres bussejaré per llocs que ni jo mateixa sé transitar.   Potser molt variat i poc enfocat, tot el contrari que recomanen per fer un blog, però es que no hi ha una única Bego. I direu, per què “Beg vi de la bodega?”. És una historieta nostra que ve d’enfora: N’Aina, una de ses meves millors amigues em deia, i em diu, Beeg de forma carinyosa. Fèiem 3r d’ESO a n’es Joan Ramis i Ramis, érem a classe de català realitzant anàlisis sintàctic i en un moment n’Aina m’estava dient Beeg, quan de fons vam escoltar la professora dient “Beg vi de la bodega”. Ara imagineu...